














Somriure
Bon dia, m'acabo d'aixecar, he besat els meus fills, i la meva dona i m'han somrigut. M’he dutxat i esmorzat, he portat els meus fills al col·legi, he saludat un parell d'amics i m'han somrigut. Anem bé. En arribar al despatx i saludat a Chón, també m'ha somrigut. He entrat al meu despatx i ja, solament, he somrigut. Alguna cosa bona em passa quan els meus, el meu entorn i la meva feina em somriuen. Estic sa i somric, tinc una feina i somric, visito un client i somric, torno de vacances i somric (juraria que no m'he tornat idiota). És cert que la Premsa no em somriu sovint -a excepció de la secció d'esports. És evident que no ric dels milions d'aturats i milers d'empreses en fallida o en suspensió de pagaments, ni ric de la política internacional, però és cert que si no posem un to més alegre a aquesta situació, malament anirem. Una amiga mallorquina veïna del meu edifici (ha viscut a tot arreu i em consta que ha triat finalment Barcelona amb afecte), em diu que nota la falta d'esperit i un fatalisme latent en totes les converses. Serà que la crisi per fi ens ha tocat l'ànima, ens ha esgarrapat les ganes, la curiositat, la motivació de donar la volta a la truita. La crisi hi és i podem ovacionar-la tot el que vulguem, però podem agafar el camí de l'amargor i començar el descens als inferns, o podem assumir la situació i intentar cadascú a petita escala revertir-la, encara que sigui revertint l'estat d'ànim. Jo, per si de cas, cada matí somric.